Interrogatio in iure

"Every wall is a door." 

 Ralph Waldo Emerson

Què passa quan mor un deutor i no sabem segur qui és el seu hereu a qui reclamar el pagament del nostre crèdit? 

Què passa si soc cridat a acceptar una herència com a substitut d'un hereu prèviament designat i no sabem si aquest ha acceptat l'herència i per tant si soc l'hereu?

Es tracta de dos situacions que tenen en comú que una determinada persona ha de prendre una decisió sobre un afer i fer-la pública, i no ho fa guardant silenci. 

Foto: Anthony Intraversato (Unsplash)

Quan algú mort, automàticament, la posició patrimonial que ocupava és substituïda per una altra persona, l'hereu, que passarà a ser el titular dels drets i obligacions (amb alguna limitació de la que no parlarem aquí) del difunt. La Llei estableix qui serà cridat a ser l''hereu: (1) En cas que s'hagués atorgat un testament pel difunt, aquest document ens dirà qui és cridat a ser l'hereu. (2) En cas que no s'hagués atorgat, serà la Llei la que ens dirà qui és cridat a ser l'hereu. 

Malgrat tot, el fet que la Llei o el testament ens indiquin qui és cridat a ser l'hereu, aquesta persona o persones no tenen perquè acceptar l'herència. I el pas del temps sense que el cridat a ser l'hereu accepti l'herència de forma expressa o tàcita, fa créixer el misteri sobre el successor del difunt, essent una situació estranya de la que sovint depenen decisions patrimonials de terceres persones amb interessos. I si hi afegim que el cridat a hereu no té cap termini per a acceptar o repudiar l'herència, és clar que la incertesa i les expectatives poden allargar-se de forma indefinida en el temps.

Per sortir d'aquest atzucac la Llei catalana preveu el mecanisme de la interrogatio in iure que consisteix en demanar al cridat a ser hereu si accepta o repudia l'herència que se li ha deferit. És de sentit comú que la millor forma de tenir resposta a un interrogant és preguntant-ho a qui en sap la resposta. Tanmateix, si anéssim a veure al cridat a una herència i li preguntéssim si és l'hereu o no, la resposta verbal que ens pogués donar no tindria massa efectes jurídics.

Per això, la Llei regula la forma en la que s'ha de preguntar al cridat com hereu si accepta o repudia l'herència. La forma legal prevista és la notarial: ens adreçarem a un notari que requerirà al candidat a hereu per a què li indiqui si accepta o repudia l'herència. El notari s'adreçarà al domicili del cridat per a requerir-lo i aquest disposarà de dos mesos per a donar una resposta. I si bé podria no donar cap resposta en aquests dos mesos, el silenci (que abans del requeriment provocava una incertesa indefinida), fet el requeriment té com a significat la repudiació de l'herència. Per tant, realitzada la interrogatio in iure, i transcorreguts dos mesos, sabrem si el cridat ha acceptat o no l'herència i podrem actuar en conseqüència.

Jaume Pich i Macià

Advocat

Es retira la vacuna contra la responsabilitat per pèrdues subministrada als administradors d'empreses

El govern del Presidente Zapatero va reconèixer la profunditat de la crisi econòmica iniciada el 2007 amb molt de retard. El cicle electoral, l'orgull, entre d'altres van provocar que no es prenguessin mesures serioses fins la famosa trucada del Sr. Obama i la Sra. Merkel que van canviar el destí del país.

Una de les formes de lluitar contra la crisi va ser la utilització massiva dels Reials Decrets llei. Una mena de normes amb rang de llei que es dicten pel Govern amb motiu de la seva urgència prescindint inicialment del tràmit parlamentari, i per tant, de la oportuna reflexió que hauria de tenir tota norma amb rang legal en qualsevol parlament. Com que cada divendres es celebrava consell de ministres els operadors jurídics hem estat pendents del Butlletí Oficial de l'Estat tots els dissabtes des de fa una colla d'anys per veure les normes que el govern tenia a bé de promulgar de forma sorpresiva i sense avís previ. Després, la norma dictada per un autoritari govern era habitualment convalidada per la majoria de diputats que el recolzen en el Parlament.

El 12 de desenmbre de 2008 es va dictar pel govern una de les primeres mesures per lluitar contra la crisi, el Real Decreto-Ley 10/2008 pel que s'adoptaven mesures financeres per a la millora de la liquidesa de les petites i mitjanes empreses i altres mesures complementàries. En el Real Decreto Ley s'hi disposava un crèdit extraordinari del govern a l'ICO per donar liquidesa a les petites i mitjanes empreses davant l'estrangulament del crèdit. També, en una disposició addicional, s'hi aprovaven les "altres mesures complementàries" en les que es contenia el més substancial i rellevant.

El Govern s'havia ja adonat del deteriorament del valor dels actius en els balanços de les empreses com a conseqúència de la crisi econòmica, i en definitiva, estava reconeixent la "imprevisibilitat" de la crisi econòmica i així com la seva profunditat. Aquest deteriorament en el valor dels actius dels balanços de les empreses, en una comptabilitat ordenada, podia donar lloc a responsabilitat dels administradors de les empreses per pèrdues, i això podia implicar que els Administradors de les empreses amb pèrdues que no fossin prou diligents haguessin de respondre solidàriament amb els administradors per les pèrdues davant d'una demanda d'un creditor o abocar a una part important de les empreses a un concurs de creditors, i per tant, a una gairebé segura liquidació i desaparició. Es tractava de vacunar a les empreses del contagi de la malatia terminal de les pèrdues i evitar la seva mort per l'incentiu que tenen els administradors de les mateixes per a dissoldre-la i liquidar-la davant una situació de pèrdues.

Dr. Schreiber of San Augustine giving a typhoid innoculation at a rural school. San Agustine County. Texas (LOC) Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Aquesta mesura, consistent en no computar les pèrdues, als efectes de l'obligada reducció de capital per pèrdues, de la responsabillitat dels administradors per pèrdues o en els concursos de creditors, sempre i quan aquestes derivessin de la disminució dels valors dels immobles, del deteriorament del valor de les existències o les derivades dels impagaments dels creditors es van aprovar de forma temporal. És a dir, temporalment, les pèrdues d'aquesta mena no eren causa de responsabilitat dels administradors, derogant-se el règim sever de la responsabilitat d'administradors previst en les lleis generals. Però com que la crisi no arribava al final, es va continuar subministrant dosis de vacunes als Administradors i es va anar prorrogant aquesta norma excepcional pels exercicis tancats el 2013 i el 2014 amb nous Reals Decret Llei. La crisi econòmica que havia de remetre en un determinat temps no es solucionava i es considerava necessari mantenir la suspensió del règim de responsabilitat dels Administradors.

Doncs, sembla ser que per als exericis tancats amb posterioritat a 31 de desembre de 2014 s'ha près la decisió pel Govern de no prorrogar pel Govern aquesta norma excepcional, passant a ser de nou vigent el règim de la responsabilitat dels administradors previst a la Llei de Societats de Capitals i a la Llei Concursal. Com que la no renovació de la norma excepcional no és una norma positiva, desconeixem els motius expressos que porten al govern a prendre aquesta decisió. Tanmateix és evident que si el govern presidit pel Sr. Rajoy presumeix de que la crisi ha finalitzat, cal començar a derogar aquelles normes excepcionals per a temps de vaques grasses com la finalment no prorrogada enguany, i no prorrogar una norma excepcional és berat en termes polítics ja que no cal donar cap explicació en el Butlletí Oficial de l'Estat.

Una altra cosa és el balanç que cal fer de la norma, els efectes d'aquesta vacuna, és a dir, saber si la vacuna ha estat efectiva o no. Tenim les dades que entre el 2008 i el 2014 hi ha hagut un nombre important d'empreses que han tancat amb concurs de creditors (o sense), segurament, mai s'havien tancat tantes empreses en tant poc temps. El que no sabem és quantes empreses no han tancat a l'empara d'aquesta norma. Tampoc sabem quants Administradors s'han salvat del sever règim de responsabilitat per pèrdues com a conseqüència d'aquesta norma ja que no existeix una estadística als efectes. Per tant, difícilment podem fer balanç de l'èxit d'aquesta vacuna legal més enllà de les intuicions que en podem tenir.

Per tant, la vacuna legal subministrada als Administradors de les empreses el 2008 pel "Dr. Rodríguez Zapatero" deixarà de tenir efectes en els exercicis tancats a partir de 31 de desembre de 2014 per recomanació i prescripció del "Dr. Rajoy Brey" que considera que la malaltia de les pèrdues derivades del deteriorament d'actius en balanços ja no es pot contagiar. Veurem quines implicacions pot tenir la no renovació de les mateixes (ja hem vist que un nen moria per diftèria per falta de vacunació en un entorn d'erradicació de la malaltia i amb una majoria d'infants vacunats). Ho decidiran els Jutges del mercantil quan comencin a arribar casos a partir de l'any vinent  i que resoldran les audiències provincials d'aquí a 4 anys i el Tribunal Suprem d'aquí a 6 anys ...

Jaume Pich
Advocat

Hipoteques indexades a l'IRPH. Problemes derivats d'una mala praxis bancària.

Un dels índexs més freqüents a l'hora de calcular el tipus d'interès de les hipoteques és l'IRPH (Índex de referència de Préstecs Hipotecaris). En la comercialització d'hipoteques durant les dues darreres dècades, les entitats financeres, en oferir hipoteques a tipus d'interès variables, vinculaven l'evolució del tipus d'interès a un índex eteri de nom impronunciable, l'IRPH. Quan comercialitzaven aquestes hipoteques un argument per a col·locar-les al mercat era la seva estabilitat, es deia que era un tipus que tenia poca variació (i que per tant quan pujaven els tipus d'interès es mantenia més estable i quan baixaven també variava poc). A l'altra cantó de la comparació s'hi posava l'euríbor que té una evolució molt més variable.

L'IRPH és el segon índex més utilitzats per a referir els tipus d'interès variables en hipoteques en el nostre país després de l'Euríbor. Fins l'entrada en vigor de la Llei 14/2013 de 27 de setembre de 2013 existien a Espanya fins a quatre tipus de la mena IRPH: l'IRPH concedit per Caixes d'Estalvi, l'IRPH concedit per Bancs, el tipus actiu de referència de Caixes d'Estalvi (també  conegut com a índex CECA) i l'índex IRPH d'entitats de crèdit. Com a conseqüència de l'entrada en vigor d'aquesta norma el 2013 van desaparèixer els tres primers, quedant subsistent només l'índex IRPH d'entitats de crèdit.

Aquesta desaparició era lògica en un procés de concentració i desaparició de les Caixes d'Estalvi a Espanya. Si desapareixen les entitats financeres amb les quals es fa el càlcul de l'índex, l'índex no hauria d'existir o no seria objectiu ja que només van sobreviure a la crisi financera unes poques caixes d'estalvi. 

Això obligava a donar una solució a una quantitat ingent d'hipoteques referides a l'índex IRPH. I quina solució es va donar davant la desaparició de la pràctica totalitat de les caixes d'estalvi?

Amb una defectuosa, deficient i deplorable tècnica legislativa (molt freqüent a l'estat espanyol), introduint una disposició addicional en una Llei com la del recolzament a l'emprenedor i a la seva internacionalització, que res té a veure amb les hipoteques o les caixes d'estalvi, com aquell que no fa la cosa, es va declarar la defunció de l'IRPH i es va donar una solució legal a aquelles hipoteques que no havien previst cap índex substitutiu.

Cal per tant, en primer lloc, examinar l'escriptura d'hipoteca per a veure què van pactar l'entitat i el deutor hipotecari. Si el tipus IRPH pactat de forma principal és un dels que ha desaparegut (els de Caixes d'Estalvi, Bancs o CECA), l'índex a aplicar en substitució d'aquest és el previst com a substitutiu del primer en el contracte de préstec o crèdit hipotecari (podria ser l'euríbor més un diferencial). Si aquest índex substitutiu també ha desaparegut, la Llei preveu que s'aplicarà l'IRPH subsistent, és a dir, el d'entitats de crèdit i també estableix que no es podrà reclamar a l'entitat quan s'apliqui aquest índex per falta de pacte d'un alternatiu en la seva escriptura.

I quin problema hi ha si tot està donat i beneït en una norma legal i les normes legals serveixen per a solucionar problemes?

Doncs que alguns bancs, fan veure que no s'han assabentat del contingut de la norma i en lloc d'aplicar els tipus substitutius en la hipoteca apliquen l'IRPH relatiu a Entitats de Crèdit. Uns altres bancs han congelat la hipoteca a l´últim índex IRPH que es va publicar abans de la seva desaparició (curiosament uns mesos abans de la desaparició el tipus IRPH va créixer) sense aplicar la previsió contractual ni l'IRPH relatiu a Entitats de Crèdit. I alguns Jutjats estan obligant als Bancs a complir amb aquesta norma fent aplicar el pactat a l'escriptura.

Però és que a més a més, alguns Jutjats estan anul·lant els tipus d'interès referits a IRPH en casos de defectuosa informació precontractual i falta de transparència emparant-se en normativa comunitària, i condemnant als bancs a no aplicar cap tipus d'interès i inclús ordenant la devolució de tots els interessos pactats. Es considera per aquests Jutjats que l'IRPH era un índex manipulable ja que estava format per la informació proporcionada per les mateixes Caixes sobre les hipoteques que es vinculaven al mateix IRPH, i per tant, que es podia manipular no donant, per exemple, tota la informació de totes les hipoteques o una informació parcial. Fins i tot, l'escriptura que havia donat lloc a la hipoteca, formava part del paquet d'hipoteques que determinaven la formació de les següents revisions de l'IRPH, i el Banc no solia informar als consumidors d'aquestes circumstàncies, com és evident, ja que potser triaven un altre índex de referència.

En aquest cas el problema no ve d'una norma legal sinó d'una mala pràctica bancària en la comercialització d'hipoteques per part de les entitats financeres en la que no s'informava de forma adequada als consumidors. Com en les clàusules sòl. Com en els SWAPS. Com en les accions preferents.

Jaume Pich i Macià

Riera, Trullàs & Pich, economistes i advocats.